top of page

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor i escriptor català. Va ser l'últim component del grup dels Setze Jutges i se'l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó. Com a artista ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.

 

Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d'exiliar-se un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem. El 6 de juliol del 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d'un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.

Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discos. La seva cançó més popular i més compromesa, L'estaca (1968), fou adaptada com a himne per un sindicat polonès, i també es va convertir en l'himne oficial del club de rugbi de Perpinyà  i de la Revolució de Tunísia del 2011.

El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal.

 

El seu llibre Memòria d'uns ulls pintats fou un dels més venuts de l'any 2012.[1] És un dels fundadors de l'Assemblea Nacional Catalana.

bottom of page